Amb les cames i amb el cor,
i el cap pel damunt de tot,
fem camí devers els cims,
que no són sinó turons
amb vedells, bocs i moltons,
i un piló de rodamóns.
 
El camí és llarg i penjat,
té racons de soledat
i silencis molt pregons.
Pren alçada, il·lusions.
Si és que el vèrtic et fa por,
perd la por al sol i al dolor.
 
Veig un sostre burilat:
“Valga’m Déu quin disbarat!”
Pensar que algú hi ha dormit,
fins menjat i divertit!
Quin silenci! Serenor.
Pren-t’ho bé si no tens por.
 
© Joan Fort i Olivella
Poemes recollits al seu tercer recull, inèdit i a l’ordinador, Poemes de Barna i dona.


Related Articles: