TRESOR GELAT I BEN GUARDAT (Estanys de Mulleres)

Estanys gelats al mes d’octubre,
estanys gelats, gelats tot l’any:
el sol no gosa acaronar-vos,
i si ho fa, és un instant.

Teniu la pell en extrem dura
-la llum és pols en vostres mans-,
davalla neu de les altures
per al blanqueig del vostre cap,
us tiren pedres sense cura,
mes resistiu com un tità,
vol abeurar-se el vent que passa,
però de tots seguiu el pas,
quan cada nit baixa la lluna
mofeu el bes gelant l’esguard.
En vostre rostre el temps no passa:
hivern i estiu, tot és igual.

-¿Quin secret guardeu entre línies,
quin secret que serveu tan gran,
que ningú el veu, sia qui sia,
estanys gelats, gelats tot l’any!

-¿és un fill de la mare terra
que mai ningú no ha estimat,
que a mercè de les tempestes
ja de petit el va deixar?

-¿És un tresor que ningú mira,
de qui ningú s’ha recordat.
Sols té gravada aquesta rima
d’un noble cor que l’ha albirat.

25 de novembre del 1975



Molts anys per Setmana Santa
era impossible fer cap cim,
i fins difícil arribar a un refugi.
En aquest cas, el refugi foren
les bordes de Rebuira, a la Vall Ferrera,
in indret inoblidable,
i més si tot és voltat de neu ...

REFUGI ENMIG DE LA NEU

En glops de neu el cel es fon,
que no engoleix la terra dura,
als arbres nus posa una untura,
del fosc camí prepara el son.

Tinc fix l’esguard en la natura
devers un clar del bosc pregon,
consiro un ràfec i un escon
on covajar rostre i figura.

Boca closa, peus remullats,
regat el front de suor freda,
es gira i veu, en la fageda,

aigua, fum, parets i teulats,
sincer oferiment d’estança.
La lluna que fa el ple s’atansa.

30 d’abril del 1979


ESTANY TORT EN PLENILUNI

Al captard l’estany pentina
vetetgívola crisàlide,
s’enrogeix la cara pàl·lida
de la lluna que s’inclina.

El gel, envejós, tremola,
esperant l’escalf del llavi,
no l’ofèn el greuge savi
del braç que se li estintola.

I rellüen els cristalls ...
I la llum que jau balba
s’encén en foc d’encenalls.

I blanquegen les muntanyes ...
I és la nit esperit d’alba
furgant dormides entranyes.

25 de novembre del 1980

Aquests tres poemes formen part de l’apartat “ESTANYS” del meu primer recull, mecanografiat, Poemes de terra endins, del qual només vaig fer 25 copies per als amics.


CERCANT UNS LÍMITS

De l’Ory al Canigó
hi ha petjades de geleres,
taques blanques de sabó
d’endurides primaveres.

De la pèira Sant Martin
als esqueis del port de Rat
la frontera és un forti(n),
la muntanya és un combat.

Del Somport a l’Envalira
torb i neu, gent que delira
amb l’gneis o amb el granit.

Farbalans de xops rectes
que vigilen els suspectes
d’alpinisme destenyit.

17 de juny del 1984


BESIBERRIS

I

Pedres punxegudes,
cel de tempestat,
verticalitat
d’unes roques mudes.

Aguait ideal
de brillants blavosos,
alcaid de formosos
harems de coral.

Cabell d’un ros pàl·lid,
la pell arrugada,
la cara ombrejada
per un sol esquàlid.

22 de setembre del 1974

II

Era pels volts de Tots Sants,
fa cinc anys si no em descompto,
dies de Fira a Girona,
de bescanvi a tots els boscos.
Dies tensos de capmès,
de canvi i compra de roba,
de records de forts aiguats
i festa llarga l’escola.

Eren dies esperats
per fer cap a la muntanya,
potser els últims de bon temps,
la vigília de nevades.
Eren dies de suor
abans d’ésser a la feina,
d’immergir-se al negre túnel
dels exàmens i els problemes.

Eren hores a l’asfalt
per un mosaic de comarques,
vorejant embassaments
que esperen gèlides aigües.
Eren hores de cançons
Amb si-bemols d’esperança,
De tocs gràcils i acudits,
De pujades sens frisança.

III

El Dia de Difunts
la neu comença a caure ...
I tots anem a raure
a Graus, camí del Run.
El run-run ens arriba
Pel pas d’un camió ...
La fressa o la remor
d’alguna força esquiva.

Esquiva com el fum
del te o del cafè,
que abruna com l’alè
del nas i de la llum.
La llum fluorescent
que allarga la vetllada,
l’espera inesperada
d’un pare encara absent.

Absent i que no arriba ...
No arriba la notícia,
l’alè de la carícia
malgrat fos fugitiva.
Fugitiva ens la du
el filat telefònic.
ell li diu, mig afònic,
-Jo no vinc, malgrat tu.

13 d’octubre del 1984

IV

El dia de Cap d’Any
Enguany ja som a casa,
sens elm i sense espasa
hem acabat antany.
Antany s’ha fet un cim
malgrat no arribar-hi,
però ha calgut anar-hi
per veure’ns amb l’abim.

L’abim dels tres mil metres
damunt l’aigua del mar,
damunt l’Ebre i el Far,
Lloret i molts de retre’s.
De retre’s cohibits
per trajo i pajarita,
i un peu que ja s’irrita
pels passos inquibits.

Inquibits dins de casa (?),
damunt les quatre rodes,
de Pilat fins a Herodes
corrent ja som a casa.
A casa no esperaven
que tornéssim tant d’hora,
que no fóssim a fora
la nit que desitjàvem.

13 d’octubre del 1984


ERA VAL D'ARAN

En un extrem de la pàtria,
ignorada per la terra,
aïllada per les muntanyes,
esventegada de sempre
pel vent d’allà a l’Occitània ...
T’han conegut les ovelles
que cerquen l’herba més sana,
que tresquen rera la vida
i la mort les aclapara.

En un racó de la casa
Et trobaren els qui estimen
ço que era verge encara,
prô et trobaren un pèl bruna
i et deixaren malmenada.
Volent-te rentar les venes
et deixaren la sang clara,
ets espill en cada tarda,
els rentadors s’emmirallen.

Vora el llarg camí de França
I de l’Europa avançada,
Cresqueres i et vas fer maca,
i el seguires amb llestesa
rera l’aigua que hi menava.
Els Pòrts que tu no creuares
per fer via vers Espanya
aviat els transitaren
tropes i gent de la plana.

En tes llars i en tes vesprades
una vida hi va glatir,
tot un art, vell, de pissarra,
i un parlar molt genuí.
Mes la moda ciutadana
t’ha posat un nou vestit,
ha tenyit manta façana ...
Pels carrers, ni un sol sospir
en la parla mil·lenària.


MALADETES

I

Per un metre maleït
Moltes hores he patit.
Per un metre, solament,
Molts dolors de pensament.

......

Per un metre ..., quin suplici.
Quantes hores de desfici!
Per un metre ..., quants moments
de bellíssims pensaments.

II

Espera l’Alba la nostra visita.
No sent recança i roman consirosa
damunt Creguenya, Paderna, Valleta,
fent cantonada amb espais abismals.

Espia el dia vers la Val, d’Aran
damunt les tuques d’un blanc ja devònic,
i com l’Aneto es sostreu el barret
be boira franca vinguda del nord.

Mira la Dent, el Queixal, Maladetes,
tota la ossada que porta al darrera,
t la pell blanca que el vent arrecera
devers costelles un pèl costerudes.

III

Gira l’esguard i ja té el Salva-guardia,
que amb cara fosca li ofusca l’espill,
veu Gorgoters que escatimen quefers
als qui ansien lluents llunyanies.

Té al seu davant el Remunye i el Bom,
i del Malpas ja està sent Cabrioles,
a Lliterola amb isards fa tavola
tot ansiant veure Estós de reüll.

Prô espera l’Alba la nostra visita.
Vol que li portin sublims horitzons
sense aixecar-se ni anart a fer volts
fins a tasques del veí Benás.

13 d’octubre del 1984


CRÒNICA EN VERS D'UN “TRES MIL” NO ASSOLIT

L’àliga vola pel cim de la Múnia,
reina del regne dels grans animals,
sola planeja damunt els cimals.
ales esteses qui sap si amb rancúnia.

Porta la boira per a Tres Sorores,
barret de copa de feltre gris fosc,
deixant tot hora com l’home més llosc
el Som Perdido en Cilindro de amores.

El vent mossega trencades pissarres
on la neu guixa intrincats veredictes,
talla la marxa d’afèrrims adictes
al règim petri dels pics més bandarres.

El sol escalfa allò que el vent no toca
-que ja és ben poc aquí dalt on fem vida-.
Queda ben clar que aquí ens posen a mida
tots els qui ronden la gèlida roca.

16 d’octubre del 1983


OLOR DE SUBLIM

Sentim l’olor de sublim
de la flor de les altures,
suaus, rocalloses, dures,
amb sentors de regalim.

Patim l’alèrgia de crim
entre urbanes floritures,
servils, ruïnoses, cures
que no curen ni a Caím.

Preferim el pas pausat
entre camps o verds boscatges
orejats pel vent gelat.

I gaudim del pas tranquil
que animats per verds paisatges
tots marquem amb gran estil.

13 de desembre del 1983

Aquests poemes formen part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del meu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també vaig fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.


ELS FOLIS TUQUEJANTS

És ma tesina. Ha florit tan vella
que l’autor ni l’ha gosat tocar,
darrera cada tuca una mamella,
darrera la mamella, un ciutadà.

Tot lo Pyrene és un estol de fades,
ciris en mà entonant l’Onomasticon,
furgant tocoms d’allunyades contrades
darrera indrets en sentit perifrasticon.

Deixeu que us digui què en pensa l’autor
de tant de cim punxegut o arronsat:
són per pujar-hi i fer de tutor.

Que estudiar-los des de casa estant
fou gosadia que han boicotejat
des que són tucs, i d’això fa bastant.

(Amb el degut usdefruit de l’autor, feliçment traspassat).


CADA MATÍ

Cada matí em parlava una tuca
i em desvetllava amb el seu respir.
Jo no la veia, ni alçada la boira
d’aquesta vall garrotxina a desdir.

El seu parlar era altívol i dur,
però clar de perfils, tot i no entendre’l,
i amb deixos antics en el seu gran fur.

Tot i venir de lluny, jo la sentia,
però no puc plasmar el que em transmetia
ni explicar-ho prou bé i dignament.

Em deia els cims tan bé i sense dubtar
que no m’ho creia, com ens sol passar,
fins que no hi pujava pausadament.


EXCURSIÓ

Hem sortit tard i la boira era espessa,
mes l’hem vençut sense fer massa fressa
i ara el sol és molt clar i resplendent.

Hem deixat arbres de fulla caduca,
avets rostits i algun prat de festuca,
i ara estem sols amb el sol i amb el vent.

Tenim records pels muntanyencs difunts.
Que amb vosaltres pugem ben amunt,
i Déu ens pugi amb ell a la glòria.

També en tenim per als altres germans
dels estimats Països Catalans:
no hi ha fronteres per a la memòria.


PEDRAFORCA

Muntanya nua,
colpida pel crim dels quatre vents;
muntanya bruna,
crema pel foc abrasador;
muntanya mare,
enganyada pels fills de la brasa;
muntanya aspre,
d’herba regada amb sang humana;
muntanya seca,
la blasfèmia allunya els núvols;
muntanya meva,
damunt he ofert mon sacrifici;
muntanya sola,
traïda per cent mil promeses;
muntanya fosca,
la nit embolcalla ta neu clara;
muntanya nau,
navegant en un mar de boira;
muntanya far,
de lluny coneixem el teu bell rostre,
que s’alça sobirà de nostra terra
per enlairar la vista cansada
de contemplar fang i pols, renyines
entre els fills de sa família.

Fills que no gosen alçar la vista
perquè la teva mà els fa por,
se’ls torna la calba blanca,
entre núvols es perd el seu cor,
llur mà es vol recolzar i patina,
llurs peus ja no saben caminar.

La mare prou que gemega i crida,
però les orelles resten tapades
dels qui la podrien escoltar…
Els fills volen que l’abaixis,
però per veure hi cal pujar ...


AMB LES CAMES I AMB EL COR

Amb les cames i amb el cor,
i el cap pel damunt de tot,
fem camí devers els cims,
que no són sinó turons
amb vedells, bocs i moltons,
i un piló de rodamóns.

El camí és llarg i penjat,
té racons de soledat
i silencis molt pregons.
Pren alçada, il·lusions.
Si és que el vèrtic et fa por,
perd la por al sol i al dolor.

Veig un sostre burilat:
“Valga’m Déu quin disbarat!”
Pensar que algú hi ha dormit,
fins menjat i divertit!
Quin silenci! Serenor.
Pren-t’ho bé si no tens por.

Poemes recollits al meu tercer recull, inèdit i a l’ordinador, Poemes de Barna i dona.