En un extrem de la pàtria,
ignorada per la terra,
aïllada per les muntanyes,
esventegada de sempre
pel vent d’allà a l’Occitània …
T’han conegut les ovelles
que cerquen l’herba més sana,
que tresquen rera la vida
i la mort les aclapara.
 
En un racó de la casa
Et trobaren els qui estimen
ço que era verge encara,
prô et trobaren un pèl bruna
i et deixaren malmenada.
Volent-te rentar les venes
et deixaren la sang clara,
ets espill en cada tarda,
els rentadors s’emmirallen.
 
Vora el llarg camí de França
I de l’Europa avançada,
Cresqueres i et vas fer maca,
i el seguires amb llestesa
rera l’aigua que hi menava.
Els Pòrts que tu no creuares
per fer via vers Espanya
aviat els transitaren
tropes i gent de la plana.
 
En tes llars i en tes vesprades
una vida hi va glatir,
tot un art, vell, de pissarra,
i un parlar molt genuí.
Mes la moda ciutadana
t’ha posat un nou vestit,
ha tenyit manta façana …
Pels carrers, ni un sol sospir
en la parla mil·lenària.
 
© Joan Fort i Olivella
 
Aquest poema forma part de l’apartat “LA COSTA BRAVA DEL PIRINEU” del seu segon recull, mecanografiat, Poemes de terra enllà, del qual també va fer 25 copies per a les amistats, i el darrer de l’apartat “PAISATGES I MIRATGES” d’aquest mateix recull.